Sí a l'ensenyament en valencià

Després de llegir el decret del plurilingüisme de Font de Mora em faig unes quantes preguntes: ¿Com es pot garantir —i avaluar— el coneixement oral i escrit que tenen els alumnes valencians de les dues llengües oficials, si els nanos, en nom de la «llibertat», poden fugir al llarg de tota la seua educació d’examinar-se en una de les dues llengües? ¿De veritat es pensen que un professor amb un nivell B2 d’anglés (això no arriba ni al nostre mitjà) està capacitat per a fer les seues classes en eixa llengua? ¿Per quins set sous les matemàtiques no poden ser ensenyades en valencià?

Com a mi, a moltes persones este decret surrealista els fa molta olor de socarrim, i hi veiem, entre altres coses, que el valencià com a llengua vehicular a les aules es veu arraconat i a mercé de la «voluntat» i la «llibertat» de pares i alumnes, que poden esquivar-lo i prescindir-ne quan vulguen. Per això hem anat a concentrar-nos a la plaça de la Mare de Déu hui. M’ha sorprés gratament veure-hi tantíssima gent, uns quants milers de persones. Després, dues coses m’han cridat molt positivament l’atenció. Primer, com banderes que representen sensibilitats diferents —estrelades valencianes, estrelades dels Països Catalans i la senyera coronada oficial— s’aplegaven en germanor per la mateixa reivindicació. Segon —i açò m’importa molt més que les banderetes— m’he alegrat especialment de veure persones castellanoparlants, immigrants d’altres comunitats autònomes, preocupats per la minva d’oferta d’ensenyament en valencià que afecta els seus fills. Per a mi, esta frase d’una mare de Terol diu molt:

Mi hijo estudia en la línea en valenciano, y no quiero que se la quiten.

Amb tot, no puc amagar que veig les coses bastant negres. Duran el decret avant i faran i desfaran el que vulguen, perquè tenen el poder absolut atorgat per les urnes.