He llegit: «Invisible», de Paul Auster

Ja fa unes setmanes que acabí de llegir un altre regal, Invisible, de Paul Auster. És la primera novel·la que llig d’este −com diu la coberta− bestselling author. Narrativament és interessant, ja que combina diverses veus narradores: un narrador extern, diversos personatges en primera persona i fins i tot les ratlles d'un dietari. D’altra banda, l’autor ha creat personatges amb personalitat pròpia, i no em referisc al personatge principal (un jove que ho té tot per fer en la vida) sinó als ambigus i misteriosos Rudolf Born i Margot. També m'ha cridat l'atenció el fet que s'hi parla de sexe amb total normalitat i d'una manera explícita, i fins i tot resulta interessant el fet que hi aparega un incest. El darrer ingredient que manté el lector a l'expectativa és un assassinat que no se sap si l'assassí pagarà.

Amb tot, en acabar la novel·la m’he sentit un tant estrany i decebut. I no, no parle de la decepció de les bones novel·les, que en acabar-les et quedes un poc despagat no perquè siguen roïnes, sinó perquè estaves gaudint tant de la lectura que cap final no et podria satisfer, perquè significa deixar de llegir i gaudir. Per això hauria de dir que més que decebut, Invisible m'ha deixat, al final de la correguda, un tant indiferent. Deu ser perquè els roïns se n'ixen amb la seua? Pel canvi d'escenari cap al final? Deu ser perquè el personatge principal fineix els seus dies de manera tan mísera? Deu ser la tristesa típica d'Auster, de la qual ja m'havien avisat i en la qual jo només caic ara? O deu ser perquè simplement el llenguatge tan clar amb què s'explica −que al principi me'n semblava un tret positiu− finalment no m'ha tocat cap fibra? No ho sé, hi ha vegades en què no sé si tinc davant una bona novel·la o és que m'han venut fum.