dilluns, 11 d’abril del 2011

Esperant el tren

De nit, silenci. El cartell penja del sostre metàl·lic que cobreix part de l’andana: Silla. Seria molt autèntic que el ventijol el bellugara un poc, però no, no fa aire i el cartell no penja amb cordes: està ert. Temperatura agradable, fanals de llum groguenca il·luminen ací i allà; no prou per a llegir. Un home escarransit regira una paperera, vagareja per la vora de l’andana; hi busca puntes de cigarreta. En un dels bancs un xic rutlla un cigarro generós, amb forma de trompeta. El fum arriba fins al banc on sec. ¿M’és legalment permés acostar-m’hi i recordar-li que és un incívic, un mal educat, un sonat? El món quan es podia fumar a tot arreu: roba amb pudor de fum… (hi havia més incendis?) Estàvem bojos, diu algú. Igual que ara: continuem fent moltes altres barbaritats. Existir, per exemple. Si no, repassa la teua bossa diària de fem. Megafonia, tren amb destí [pausa] Gandia, carregat amb uns quants centenars de cossos que tornen a casa. Alguns baixen ací: un xaval rapat amb xandall del València, xiques jóvens i primes de cabells planxats i pits petits —tot és copa, sostenidors enconxats. Una comenta Ja fa temps que no parle amb ella, estarà perduda… Perduda només perquè no parla amb tu; perduda com si no estiguérem tots un poc perduts. Canvie la postura. Tenia el peu dret sobre el genoll esquerre i l’esquena una mica corbada; ara està recta sobre el respatler i les plantes dels peus en terra. Respire, sospire, s’hi està bé, ací. Atenció, efectuarà el seu pas un tren sense parada. Preguem no creuen les vies ni s’acosten a la vora de l’andana. Gràcies. Gràcies per no llançar-se a les vies i per no espentar ningú, per no armar-la, gràcies per no provocar una carnisseria. «De res», contestem tots a l’uníson. O no, sempre n’hi ha un que ho diu tard. Llavors passa una corrua de contenidors metàl·lics, sinistres, silenciosos. On van? Alacant? Què deuen dur? Quilos de samarretes de la Xina, plaques d’haixix? Molts milions de peles. S’acosta el meu tren; llum blanca. L’home escarransit torna a passar davant meu amb una burilla en la boca. Què és això que té entre el nas i el cigarro? Un moc que li penja. No se’l torca i pugem al tren.