La paraula de la setmana: «brullo»

Ja fa uns quatre anys (Déu n’hi do!, que diuen), aprenguí, a les portes de la xocolateria Dulcinea de Barcelona, la paraula mató. «Mató», em recorden, és el que en valencià diem brullo, un tipus de formatge, una massa grumosa i mantegosa, resultat de la coagulació de la part caseosa de la llet. Es pot menjar de postres, amb sucre o bé amb mel i anous. En castellà es diu requesón i en valencià també es pot dir brossat.

Sembla que l’origen del mot és el verb brollar, potser perquè és el que fa la llet en durant el procés de preparació d’aquest aliment. Brull és la forma més estesa als diccionaris, i segons el DCVB, l’afegit de la «o» final de «brullo» pot ser un mossarabisme.

Saps que estàs a Barcelona (en agost)…

Quan veus gent pel carrer abillada de tan diverses maneres, amb vestimenta, complements i pintures extravagants, sense que ningú en faça escarafalls (a la conservadora València això seria objecte de mirades i rialles, motiu d’oprobi).

Quan un indi o pakistanés t’ofereix pel carrer una llanda de cervesa (cervesa-bier, per ser exactes) en un català perfectíssim i, per acabar-ho d’adobar, s’acomiada de vosaltres amb un castís Déu vos guard.

Quan camines per carrerets del Born a hores intempestives i trobes en un raconet un mur antiquíssim, un clapet d’història amb la imatge d’algun sant, o una antiga font arrecerada, i intentes fer-li una foto amb el mòbil, però és inútil.

Quan veus una de les cues més llargues que mai has vist per a entrar en una discoteca, un dilluns a la nit.

Quan tornes a patir una calor desmesurada als llarguíssims passadissos del metro, que contrasta amb la gelor de dins del comboi, on una caterva de turistes del sud de França criden, canten i fan el moniato com si foren xiquets que van de colònies.

Quan et veus corrent, atrotinat i patint per perdre el tren, per aquests passadissos del metro, i t'adones que no ets l'únic estressat que pareix que corre la marató.

Quan no pares de trobar-te més i més gent francòfona, i aquests ja no són turistes.

Quan tractes de prendre una canya en alguna plaça de Gràcia (Virreina, del Diamant...) però és inútil, totes estan plenes de gent.

Quan caminant per aquest barri, tot sol, pares l’orella i quasi tots els transeünts parlen en català, i es trenca una vegada més el tòpic que fa vas sentir: «la llengua oficial i la retolació de Barcelona estan en una llengua, però la ciutat parla en una altra».

Quan comproves, amb un somriure als llavis que ningú sap desxifrar, que als peus dels arbres que engalanen la ciutat, una placa oportuna t’informa sobre el nom de l’espècie, en català, llatí i castellà.

Tiriti, tititi...

Alegria