És un món salvatge

Fa una estona tractava de recordar els acords d’aquesta cançó i m’he dit, vaig a penjar-la al blog. És tracta de Wild world, de Cat Stevens. Jo la vaig sentir per primera vegada a través de la versió del grup de hard rock Mr. Big (que ja té nassos, ho sé). De la lletra, fins ara pensava que era l’enamorat qui, fruit de la desesperació, s’adreçava a l’estimada que acabava de trencar la relació amb ell. Això donava a la cosa un cert to paternalista que, d’altra banda, tampoc no deslluïa la cançó. Tanmateix, fossant pel Youtube veig que la gent diu que qui parla és un pare a una filla. Vés per on, no ho havia pensat. Canvia bastant el significat.

Now that I've lost everything to you,
you say you want to start something new,
and it's breaking my heart you're leaving,
baby I'm grieving.

Ara que, per a tu, ho he perdut tot,
Dius que vols començar quelcom nou,
I em trenca el cor que te’n vages,
Nena estic en pena

But if you wanna leave take good care,
hope you have a lot of nice things to wear,
but then a lot of nice things turn bad out there.

Però si vols marxar, cuida’t molt,
Espere que et passen moltes coses boniques,
Però massa coses van malament, allà fora

Oh baby baby it's a wild world,
It's hard to get by just upon a smile.
Oh baby baby it's a wild world.
I'll always remember you like a child, girl.

Oh nena és un món salvatge,
És difícil sobreviure només amb un somriure
Oh nena és un món salvatge
Et recordaré sempre com una xiqueta

You know I've seen a lot of what the world can do,
and it's breaking my heart in two,
Cause I never want to see you sad girl,
Don't be a bad girl,
But if you want to leave take good care,
Hope you make a lot of nice friends out there,
But just remember there's a lot of bad and beware,
Beware,

Saps que he vist moltes coses que passen pel món,
I em trenca el cor en dos,
Perquè no vull veure’t mai trista, nena,
No sigues mala xiqueta,
Però si vols marxar, cuida’t molt,
Espere que faces molts amics allà fora,
Però recorda que hi ha molta maldat, vigila,
Vigila.

La paraula de la setmana: «estufit»

Ara agarres i te'n vas a pastar fang!

Hui una persona em deia, amb convenciment i gest seriós, que està científicament provat (el científic era de Barcelona, crec) que això de la gent parlant s’entén era una autèntica fal•làcia, i que amb les paraules les persones precisament es deixen d’entendre, s’emboliquen i s’allunyen, o fins i tot cauen en un conflicte dialèctic i potencialment violent. Tot i que el comentari d’aquesta persona m'ha fet gràcia i m'ha semblar d’un sarcasme molt fi i encertat en el context de la conversa distesa que manteníem, jo vull ser un poc més optimista i tindre una miqueta més de confiança en la humanitat. És cert que el llenguatge parlat no és perfecte, i que l’èxit de la comunicació es veu condicionat per l’actitud i estat anímic (entre moltes altres coses) dels interlocutors; que una alteració en el to de veu, una associació d’idees molt personal per part del receptor o vés a saber quines coses més poden provocar que el missatge que trametem amb tota la bona voluntat a una altra persona siga rebut per aquesta com un atac, provocació o ofensa, depenent de la fibra que li toquem, quan li trametem el nostre missatge i com li’l diem. No em digueu que no vos ha passat, que dius «Xe, no hi ha manera d’entendre’m amb aquesta persona, sempre m’entén malament!». Amb tot, però, com deia, trobe que les persones ens podem comprendre mínimament a pesar del llenguatge, puix aquest és una eina, en efecte, imperfecta, però també infinitament útil i bella. Imprescindible. I en cas que la susdita persona tinga raó i una tercera guerra mundial assole la Terra i els éssers humans ens acabem massacrant els uns als altres per falta de comprensió i malentesos, què hi farem? Espere almenys que la culpa siga de polítics i grans empreses de foscos interessos, i no per un comentari meu mal interpretat. Finiria els meus dies cabrejat amb la humanitat, però amb la meua consciència més tranquil•la.

Però en fi, el que està clar (i ara sí que vaig a la paraula de la setmana) és que no ens entendrem mai si parlem a força d’estufits. Un estufit, doncs, és una resposta aspra, un comentari en to de reny, normalment dit sense reflexionar-hi massa, una contestació esquerpa que diem molt influïts pel nostre estat d’ànim (nervis, indignació…) que pegarà molt torta en les orelles del nostre interlocutor i que de segur farà de la nostra comunicació un fracàs. La paraula ve del verb «estufir» (o «estufar»), que vol dir esguitar, llançar un líquid a gotes amb força, normalment per la boca; o siga, una acció gens agradable per a qui li cau damunt…

Un exemple: Només li he demanat cinc euros, i m’ha pegat un estufit…

Amb tot, normalització

Supose que vos heu fixat que l’ús del valencià en establiments ben sovint es redueix al nom de la botiga, mentre que l’explicació de què s’hi ven es fa exclusivament en castellà. És a dir, el reclam, allò simbòlic com és el nom de tal o qual botiga, restaurant, etc., es deixa en la llengua autòctona, com a aclucada d’ull folklòrica, però la informació real, la important, l’atenció al públic, el catàleg de preus, la carta… en definitiva, les coses serioses es fan encara únicament en castellà. Aquesta limitació absurda de l’ús del valencià m’entristeix profundament, i només ajuda a perpetuar la diglòssia, el nostre llast, el nostre càncer lingüístic.

Doncs bé, la nota positiva és que hi ha notables excepcions, establiments que fan servir el valencià com a llengua vehicular entre venedor i client, i que ajuden perquè autòctons i nouvinguts entenguen que el valencià es pot i s’ha de fer servir pertot arreu. Sempre hi ha alguna pifiadeta (la perfecció no és d’aquest món), però ens les prendrem amb filosofia ―estoica, s’entén.

Esteticista a Massanassa (L’Horta Sud). Els servicis i els horaris s’ofereixen en valencià. Llàstima la única essa de masatge (massatge) i el detall que entre hores i minuts cal posar un punt i no dos.

Rostidor de menjar per a emportar al Perelló (Sueca, Ribera Baixa) amb la carta bilingüe però destacant el valencià. Llàstima la paletilla (espatla). Jo hauria posat «pimentons» en comptes de «pebrots».

Contenidor també al Perelló. Llàstima la conjunció castellana u, que en valencià és o en qualsevol posició. (oblidava basura, que ha de ser fem, brossa, o escombraries)

La frase de la setmana

Quan les coses no van del tot bé, quan podrien eixir ben malament (pitjor del que ja estan, fins i tot posar-se molt negres), o quan ―especialment i sobretot― les coses van la mar de bé però teniu la malastruga certesa que l’avenir podria capgirar la vostra sort i que tot se’n vaja en orri, llavors, a vegades, cal dir-se:

La ment és molt puta: no li faces cas*.

*Frase amprada a un no professional. No compleix els cànons de la correcció política