Isc de l’edifici i em trobe en una vorera de l’avinguda Blasco Ibáñez. Com em passa sovint, vaig atrotinat i creue a l’altra banda del carrer oblidant que existeixen els passos de zebra i les voreres. Enfile un camí imaginari, el més curt, sortejant les bardisses del jardí que hi ha enmig de l’avinguda com en una carrera d’obstacles. No vull que em passe com les dues darreres voltes, que vaig haver de resignar-me a veure com el bus passava de llarg quan jo estava a tocar de la parada, cosa que havia endarrerit un poc massa el sopar o alguna cita. Esta vegada no ocorre així, córrer ha valgut la pena i complisc amb l’horari previst. Tot just el cotxe de línia abandona la parada amb mi a dins, m’adone que el trànsit corre lent, i veig al lluny un grapat de policies i una caterva que enlaira unes pancartes. Em pose a pensar si hui es commemora alguna cosa. No hi caic. Ens hi apropem a poc a poc. Els manifestants avancen normalment, escortats per policies, i el trànsit avança lent darrere. Pareix que el transport urbà té preferència al privat, així que deixen passar el nostre bus per un costat de la gernació. Tinc curiositat i els mire. Una cinquantena manifestants jóvens ―la mitjana d’edat deu ser d’uns dènou o vint anys. Les pancartes van signades per un conegut sindicat estudiantil de l’esquerra independentista, i el lema de la capçalera de la manifestació és «Fora les empreses de la Universitat».
Quan estem sobrepassant-los, un dels xicots de les primeres files s’allunya del grup i ve cap a nosaltres. Colpeja amb el puny la finestra del bus, primer fort ―profereix un crit: Eeh!― i després un segon colp molt més tímid, mentre ens amolla un ¡hijos de puta! que comença valent però també s’apaga en arribar al sinònim de «meuca». No ho ha fet enfurismat, sinó mig rient-se, però els passatgers de vora la finestra s’han esglaiat igualment. Un grapat dels companys del xicot, que sostenen la pancarta, en veure’l, també riuen. El bus continua la seua ruta. I jo em pregunte què ha fet pressuposar al manifestant que els passatgers no sols érem contraris a la seua causa, sinó enemics seus ―la nostra mare fuma―. També em demane per què ha canviat de llengua en adreçar-se a nosaltres.
I una altra, diferent, de manifestacions. La setmana passada vaig assistir a una conferència molt interessant d’un home que parlava sobre la problemàtica dels processos de normativització de llengües que tenien la característica de ser parlades a diversos territoris, sovint molt allunyats (el portugués de Portugal envers el brasiler, etc). Fou curiós comprovar com en estos casos, davant la diversitat dins d’una mateixa llengua, els assumptes purament lingüístics importaven poc, i els conflictes s’agreujaven o es resolien a través d’un estira-i-arronsa purament polític i pragmàtic entre els països implicats (acadèmies de llengua on cada país té la representació d’un nombre determinat d’acadèmics, concessions a tal o qual manera d’escriure un mot, etc.). Al final de la seua intervenció, en to més informal, el conferenciant ens contà una anècdota personal de quan ell era jove, en els anys setanta, i es manifestava a favor de l’ús del valencià i per reivindicar els drets nacionals. Ens explicava que a les dones majors que els feien la contramanifestació o que simplement es paraven a mirar-los estupefactes, els tenien preparat un lema: Vosaltres, maries, us queden quatre dies! Molts anys després, l’home diu que s’ha adonat que aquell eslògan era un error, per la vulgaritat i falta de respecte que suposa menysprear el teu adversari polític per motiu de l'edat i la condició social, i també simplement perquè la societat també està composta per mestresses de casa de cinquanta anys en amunt; la seua veu comptava i compta, especialment davant propostes de canvi que impliquen tothom. I quan l'home conta això jo pense en aquella ―aquelles― manifestació del vint-i-cinc d’abril, en què alguns ciutadans que s’hi van trobar de manera inesperada es veien seduïts ―o si més no encuriosits― per l’ambient festiu i el toc de la dolçaina. No sé si això els faria acostar-se a les idees dels manifestants, però puc donar fe que almenys els va traure algun somriure.
Quan estem sobrepassant-los, un dels xicots de les primeres files s’allunya del grup i ve cap a nosaltres. Colpeja amb el puny la finestra del bus, primer fort ―profereix un crit: Eeh!― i després un segon colp molt més tímid, mentre ens amolla un ¡hijos de puta! que comença valent però també s’apaga en arribar al sinònim de «meuca». No ho ha fet enfurismat, sinó mig rient-se, però els passatgers de vora la finestra s’han esglaiat igualment. Un grapat dels companys del xicot, que sostenen la pancarta, en veure’l, també riuen. El bus continua la seua ruta. I jo em pregunte què ha fet pressuposar al manifestant que els passatgers no sols érem contraris a la seua causa, sinó enemics seus ―la nostra mare fuma―. També em demane per què ha canviat de llengua en adreçar-se a nosaltres.
***
I una altra, diferent, de manifestacions. La setmana passada vaig assistir a una conferència molt interessant d’un home que parlava sobre la problemàtica dels processos de normativització de llengües que tenien la característica de ser parlades a diversos territoris, sovint molt allunyats (el portugués de Portugal envers el brasiler, etc). Fou curiós comprovar com en estos casos, davant la diversitat dins d’una mateixa llengua, els assumptes purament lingüístics importaven poc, i els conflictes s’agreujaven o es resolien a través d’un estira-i-arronsa purament polític i pragmàtic entre els països implicats (acadèmies de llengua on cada país té la representació d’un nombre determinat d’acadèmics, concessions a tal o qual manera d’escriure un mot, etc.). Al final de la seua intervenció, en to més informal, el conferenciant ens contà una anècdota personal de quan ell era jove, en els anys setanta, i es manifestava a favor de l’ús del valencià i per reivindicar els drets nacionals. Ens explicava que a les dones majors que els feien la contramanifestació o que simplement es paraven a mirar-los estupefactes, els tenien preparat un lema: Vosaltres, maries, us queden quatre dies! Molts anys després, l’home diu que s’ha adonat que aquell eslògan era un error, per la vulgaritat i falta de respecte que suposa menysprear el teu adversari polític per motiu de l'edat i la condició social, i també simplement perquè la societat també està composta per mestresses de casa de cinquanta anys en amunt; la seua veu comptava i compta, especialment davant propostes de canvi que impliquen tothom. I quan l'home conta això jo pense en aquella ―aquelles― manifestació del vint-i-cinc d’abril, en què alguns ciutadans que s’hi van trobar de manera inesperada es veien seduïts ―o si més no encuriosits― per l’ambient festiu i el toc de la dolçaina. No sé si això els faria acostar-se a les idees dels manifestants, però puc donar fe que almenys els va traure algun somriure.
1 comentari:
ai... la deliciosa ignorància dels pollosos...
Publica un comentari a l'entrada