Les parets parlen: «Espanya ens roba»

Espanya ens roba, diu aquest contenidor de l'Avinguda Ausiàs March

Hui inicie una nova secció al blog, l’anomenarem «Les parets parlen». Em sembla curiós com les parets i superfícies merament arquitectòniques dels carrers de pobles i ciutats esdevenen a vegades espais d’expressivitat per a ciutadans anònims, que hi manifesten les seues reivindicacions (No a la guerra), el seu art, les seues declaracions amoroses (Gordi te amo) o simplement el seu nom (Rafel was here). Entenent-ho en termes d’expressió i opinió, i salvant les distàncies, podríem dir que hi ha qui utilitza –utilitzem– els blogs per a dir qui som i el que pensem del món, i hi ha uns altres que ho fan públic a la manera clàssica, simple i primitiva, de purs homínids: escrivint sobre una paret. Molt d’ull, no vull ara promoure o posar-me de part dels brètols –val, deixem-ho en adolescents, que tots ho hem fet– que embruten parets amb els seus tags o gargots, aquests que causen un greu perjuí econòmic i estètic sobre les parets de pobres botiguers o veïns d’un immoble amb el sol objectiu, va i estúpid, que tots coneguem el seu nom o pseudònim. No, a mi això no m’agrada. Ara bé, siga en un lloc que causa dany o en un altre que «no fa mal a ningú», és cert que a vegades s’hi escriuen coses molt interessants. M’interessa com moltes pintades reflecteixen ideologia o, dit d’una altra manera, són fins i tot un reflex de l’opinió pública, possiblement la més marginal, la que no troba espai –per por, impossibilitat, covardia, etc.– en els mitjans de comunicació convencionals. En fi, no cal posar-se tan transcendentals: hi ha pintades que ens fan riure, que ens causen simpatia o antipatia, pintades que ens fan feredat, i pintades que, simplement, ens criden l’atenció. Doncs a açò dedicarem aquesta secció –que per cert, no promet que siga setmanal, com alguna altra–: a mostrar-vos pintades i a comentar-les.

La pintada que veieu dalt m’interessa per transgressora i per la reacció que ha tingut. D’un dia per l’altre van aparéixer, al carrer sant Vicent de València (i pareix que també en altres llocs de la ciutat), unes sis o set pintades amb el curiós missatge: «Espanya ens roba». No entraré en les disquisicions sobre inversions autonòmiques o estatals –que desconec– que hagen pogut motivar la pintada, però sí sobre el tema identitari, que és ben palés. I és que, d’acord amb la pintada, Espanya és una cosa i nosaltres (el valencians, pressuposem) en som un altra diferent; i no només això, sinó que aquesta Espanya –que no som nosaltres– ens està robant alguna cosa. Ens agrade o no, almenys la primera assumpció és meridianament contrària a l’opinió de la majoria de valencians, que crec jo –i ho diuen les urnes– se senten profundament espanyols (siga el que siga això de «sentir-se espanyol»). Tal volta el missatge era massa dur per suportar-lo molt de temps, i per això les reaccions no s’han fet esperar: en uns pocs dies, la majoria de pintades han desaparegut o bé han estat modificades per algun ciutadà ofés.

Així apareixia la que hi havia en una parada de bus. Tot un clàssic:

Cataluña Espanya ens roba

Un altre matisant el missatge, més conciliador i curiosament en valencià:

Els polítics, tots Espanya ens roba