dijous, 23 d’abril del 2009

El conductor del 63


Tot i que ho he pensat més d’una vegada, no vos he parlat mai del conductor del 63 –l’autobús, s’entén. Crec que ha arribat l’hora de fer-ho, ja que pràcticament cada matí pose en mans d’aquest home la meua vida. Jo la pose en les seues mans i ell la posa en perill. Agafa una recta, i accelera, accelera... ve una revolta i gira el volant amb una sola mà, mentre amb l’altra fa un glop d’aigua (supose que és aigua) d’una botella de plàstic blanc reutilitzable, que per cert, em recorda als meus anys d’infància al càmping. Tot al seu voltant són trastos: papers de diari, draps bruts, una motxilla... A les parades, mai no frena del tot, i la gent que tracta de baixar sovint s’enduu un bon esglai. Ah, i al cotxe que es pose pel mig, nyas, toc de claxon.

He de confessar que a pesar del que vos conte, m’agrada viatjar amb ell. Supose que és per la curiositat morbosa de saber què collons li passa a aquest home. Bé, i perquè com sovint faig tard, amb ell m’assegure arribar més o menys a hora. El cas és que tampoc és tan especial: com altres conductors de l’EMT, mai no respon a un ‘bon dia’ o a un ‘hola’. El problema és que tampoc no contesta les preguntes, els dubtes dels passatgers. Jo, que l’observe, m’he trobat no poques situacions en què algú li pregunta «este passa per l’Arnau?», «quant és, el bitllet senzill?» o «vaig a l’estació, en quina em convé baixar?». Ell gira la cara, o continua mirant tot dret, fins que l’interlocutor insisteix una, dues o tres vegades. Llavors respon amb algun estufit, quasi un mormol gutural, en una capacitat de síntesi que ofén fins i tot qui estiga de més bon humor... Exemples: «No sé», «Supose», «Sí, per allí» –i assenyala vagament el no-res. I, no està sord, he comprovat que quan parla amb altres conductors de l’empresa és la mar de simpàtic.

Tot això m’ha dut a pensar que es tracta d’un home sense sentiments, amargat per la faena, que odia el proïsme, el client, un misantrop. O potser no? Hui he volgut pensar que tal volta està tractant de “salvar-se”, de fer-se un ésser humà. Imagineu la meua sorpresa quan aquest matí l’he vist fullejant un llibre –un llibre!– en els segons lliures de cada semàfor en roig. He aconseguit guipar el títol: «Terapia emocional: La salud de los sentimientos». Sentiments? Xe, tot un misteri.

La paraula de la setmana: «forigol»/«furó»


Ho sent si ferisc sensibilitats o vos sembla de mal gust parlar-ne, però afortunadament en aquesta llengua nostra hi ha mots per a tots els conceptes, gustos i registres, i mai és sobrer recordar-los. Com el tema d’aquesta setmana és una miqueta escatològic, lleig (ho intente arreglar amb la foto), anirem a pressa, matarem dos pardals d’un tir i comentarem dos mots que designen el mateix concepte. Vejam, endevinalla: si el mot «foric» en valencià és un derivat de «forat», amb el sufix diminutiu -ic (és a dir, foradet), i si «forigó» és un «forat natural, no fet amb eina» o bé una habitació estreta i fosca, ¿podeu deduir el significat de «forigol», com a paraula aplicada al cos humà? Bingo!

I no només tenim aquesta paraula per referir-nos a l’anus, sinó d’altres no menys interessants –i fins i tot inquietants– com ara «furó». El significat prototípic del mot és el mateix que el de «fura», o siga, el mamífer allargat que es clava als nius dels conills. En sentit figurat també vol dir «persona aficadissa, que procura inquirir i saber les coses d'altri». I és que el fenomen és curiós, puix en certa manera, no hem pres la cosa que es clava pel forat?


(Gràcies Armand per proposar aquesta paraula. Que gran era el teu blog, aquelles històries de David Lee Roth... tant de bo el tornes a obrir)

dimarts, 21 d’abril del 2009

No trepitgeu la gespa!!!


«Diumenge? Doncs mira, en acabar de dinar vam quedar tota la colla per fer el café, que ja feia temps que no coincidíem tots a la ciutat. Volíem passejar pel barri de Gràcia i entrar en alguna cafeteria o bar, ja saps, amb l’excusa del café, fer-la petar i a xarrar. Però llavors vam dir, xe, amb aquest dia tan assolellat, no val més la pena aprofitar-lo i estar-se fora al carrer? Aleshores vam veure un parc nou, molt modern, que han fet a Lesseps, just al costat de la parada de metro, tot de gespa i adornat amb una espècie d’estàtues de pedra redones, escampades ací i allà, que no sembla que tinguen cap utilitat pràctica, més que decorativa, però que hi donen un toc modern. Total, que vam anar al supermercat pakistanés que hi ha al costat, que obri també els dies festius, i compràrem pipes, galetes, batuts de xocolate... Ix més barat que la cafeteria, i damunt berenem! Vam seure a la gespa, fent rogle. No és gaire gran, el parc, però s’hi està tan bé... feia falta una cosa així, al costat de l’avinguda amb tant de cotxe i tant d’edifici. Maria diu que a aquesta zona li calen zones verdes. Té raó, vinc poc per ací, però és que açò és massa ciutat. Doncs vaja, que estàvem allà xarrant, fent-nos fotos, contant acudits, contents pel retrobament, quan de sobte escoltàrem la veu d’un home que cridava com un esperitat. Vam mirar a un costat i a un altre fins que el localitzàrem. Des de la vorera, semblava que increpava un grup de xics que hi havia al costat nostre, també seguts tranquil·lament, però si el miràvem ell també ens mirava a nosaltres, ens escridassava i apuntava amb dit acusador, com si fóra l’última cosa que havia de fer en aquesta vida: “Veniu aquí, veniu!! Llegiu el cartell!! Mireu que posa, veniu!! La gespa!!” La seua dona anava al seu costat, callada, erta com un fus, amb cara de por, apocada, i no gosava dir ni pruna. Crec que mai de la vida ningú m’ha cridat d’eixa manera. Què se li’n fotia, a aquest home? Estava sonat? Ni que estiguérem jugant a futbol! Et trobes gent molt amargada, a la gran ciutat».

«Guaita’ls, ja hi són, altre cop. Tants anys barallant-nos amb l’Ajuntament perquè ens facin el parc, perquè ara vinguin aquests dropos i ens el fotin trepitjant tota l’herba. Entre els hippies aquests i els moros que obren la botiga quan volen, aquest país degenera i se’n va a la merda. Ganduls, que no tenen altra feina (...) No trec les coses de res, i ja t’he dit que callis quan jo parlo. No vull sentir-te més, ¿és que m’has de contradir en tot? Ens quedem a Barcelona expressament per veure la teva mare i el gracioset del teu germà, i a sobre em trobo aquesta gentussa i tu els defenses. Veniu!! Veniu aquí!! Que no veieu el cartell!? Veniu a llegir-lo!!! Què diu aquí de trepitjar l’herba!?»