Tot i que ho he pensat més d’una vegada, no vos he parlat mai del conductor del 63 –l’autobús, s’entén. Crec que ha arribat l’hora de fer-ho, ja que pràcticament cada matí pose en mans d’aquest home la meua vida. Jo la pose en les seues mans i ell la posa en perill. Agafa una recta, i accelera, accelera... ve una revolta i gira el volant amb una sola mà, mentre amb l’altra fa un glop d’aigua (supose que és aigua) d’una botella de plàstic blanc reutilitzable, que per cert, em recorda als meus anys d’infància al càmping. Tot al seu voltant són trastos: papers de diari, draps bruts, una motxilla... A les parades, mai no frena del tot, i la gent que tracta de baixar sovint s’enduu un bon esglai. Ah, i al cotxe que es pose pel mig, nyas, toc de claxon.
He de confessar que a pesar del que vos conte, m’agrada viatjar amb ell. Supose que és per la curiositat morbosa de saber què collons li passa a aquest home. Bé, i perquè com sovint faig tard, amb ell m’assegure arribar més o menys a hora. El cas és que tampoc és tan especial: com altres conductors de l’EMT, mai no respon a un ‘bon dia’ o a un ‘hola’. El problema és que tampoc no contesta les preguntes, els dubtes dels passatgers. Jo, que l’observe, m’he trobat no poques situacions en què algú li pregunta «este passa per l’Arnau?», «quant és, el bitllet senzill?» o «vaig a l’estació, en quina em convé baixar?». Ell gira la cara, o continua mirant tot dret, fins que l’interlocutor insisteix una, dues o tres vegades. Llavors respon amb algun estufit, quasi un mormol gutural, en una capacitat de síntesi que ofén fins i tot qui estiga de més bon humor... Exemples: «No sé», «Supose», «Sí, per allí» –i assenyala vagament el no-res. I, no està sord, he comprovat que quan parla amb altres conductors de l’empresa és la mar de simpàtic.
Tot això m’ha dut a pensar que es tracta d’un home sense sentiments, amargat per la faena, que odia el proïsme, el client, un misantrop. O potser no? Hui he volgut pensar que tal volta està tractant de “salvar-se”, de fer-se un ésser humà. Imagineu la meua sorpresa quan aquest matí l’he vist fullejant un llibre –un llibre!– en els segons lliures de cada semàfor en roig. He aconseguit guipar el títol: «Terapia emocional: La salud de los sentimientos». Sentiments? Xe, tot un misteri.
He de confessar que a pesar del que vos conte, m’agrada viatjar amb ell. Supose que és per la curiositat morbosa de saber què collons li passa a aquest home. Bé, i perquè com sovint faig tard, amb ell m’assegure arribar més o menys a hora. El cas és que tampoc és tan especial: com altres conductors de l’EMT, mai no respon a un ‘bon dia’ o a un ‘hola’. El problema és que tampoc no contesta les preguntes, els dubtes dels passatgers. Jo, que l’observe, m’he trobat no poques situacions en què algú li pregunta «este passa per l’Arnau?», «quant és, el bitllet senzill?» o «vaig a l’estació, en quina em convé baixar?». Ell gira la cara, o continua mirant tot dret, fins que l’interlocutor insisteix una, dues o tres vegades. Llavors respon amb algun estufit, quasi un mormol gutural, en una capacitat de síntesi que ofén fins i tot qui estiga de més bon humor... Exemples: «No sé», «Supose», «Sí, per allí» –i assenyala vagament el no-res. I, no està sord, he comprovat que quan parla amb altres conductors de l’empresa és la mar de simpàtic.
Tot això m’ha dut a pensar que es tracta d’un home sense sentiments, amargat per la faena, que odia el proïsme, el client, un misantrop. O potser no? Hui he volgut pensar que tal volta està tractant de “salvar-se”, de fer-se un ésser humà. Imagineu la meua sorpresa quan aquest matí l’he vist fullejant un llibre –un llibre!– en els segons lliures de cada semàfor en roig. He aconseguit guipar el títol: «Terapia emocional: La salud de los sentimientos». Sentiments? Xe, tot un misteri.
