La paraula de la setmana: refilar

La paraula d’aquesta setmana també és digna de ser recordada. Si no m’enganye, l’ús concret que m’interessa comentar-vos és únic del valencià, puix no apareix als principals diccionaris normatius catalans. I és que refilar, primerament, és el que fan els pardals (cantar, vaja, fer piu piu, fer refilets); però a més a més, «refilar» significa en valencià llançar, tirar una cosa –llançar-la lluny, concretament, segons el DCVB. Vos en pose un exemple: a vegades, quan prenc el pèl de broma a la meua iaia, si estem en taula sempre m’amenaça dient-me «que et refilaré el got...!» (per sort mai ho ha fet, de moment). Una variant del mot bastant estesa és «enrefilar», que supose es deu a una pronominalització impròpia, similar a la que ocorre a mots dialectals i no normatius com ara «escomençar», «endespués», etcètera.

Últimament no he sentit dir gaire aquesta parauleta a gent jove (clar, que, tampoc no estem tot el dia llançant-se coses). Així i tot, ¿és possible que «refilar» estiga perdent-se davant «tirar» o «llançar»?

Art en miniatura

Si vos agrada l’arquitectura gòtica –característica especialment de l’antic Regne de València– ara mateix hi ha una xicoteta exposició al vestíbul de l’edifici de l’Escola Tècnica Superior de Gestió en l’Edificació de la Politècnica de València que vos pot interessar. L’adjectiu «xicoteta» li va molt bé perquè s’hi exposen reproduccions exactes d’edificis gòtics emblemàtics valencians, fetes amb fusta, però a una escala molt menor que la real. És un autèntica faenada de miniaturisme (s'han reproduït tot al detall, tant per fora com per dins) que els ha quedat molt rebé. A banda de lluir-se amb la reproducció, és interessant perquè s’hi ensenya com eren aquests monuments durant el procés constructiu. Encara que no en donen fe, vos deixe unes fotos:

Maqueta de l'absis de l'Església d'El Salvador, a Borriana

Absis real de l'església

Palau Ducal de Gandia

Procés constructiu d'una columna de la Llotja de la Seda de València

Convent de Sant Doménec, a València. Dins s'han reproduït al detall les voltes sense nervadures (les pedres s'aguanten per la pressió mateixa). Observeu darrere a l'esquerra la singular escala de caragol doble, ja que una porta al primer pis i l'altra al terrat.

«En el País... mmm, este... en Valencia»

A vegades veig Los desayunos de la Primera. Dimecres passat, dia 21, van entrevistar Celia Villalobos, ex ministra de sanitat quan el PP era al Govern d’Espanya. Entre altres coses, contà com va ser amonestada pel seu partit quan va votar a favor de la llei del matrimoni gay. El que vull contar-vos, però, és un fet anecdòtic de l’entrevista en si: quan la presentadora, Ana Pastor, li pregunta sobre el cas Gürtel (concretament en el minut 35.05), pareix que a la malaguenya li surt tan natural l’expressió «País Valencià». Ràpidament, però, s’autocensura. Ací va la frase:

«[Ricardo Costa es] exsecretario general de los populares en el País... valencia... en, en Valencia» (36.10, veieu el vídeo ací)

(Ay Villalobos, ¡que te volverán a amonestar! ¿No te ha dicho la dirección del partido que eso de «País Valenciano» está prohibido decirlo? Caca, caca y caca.)

I ja seriosament, jo em faig una pregunta: el nom «País Valencià», ¿se l’ha apropiat una tendència política concreta? O ha sigut una tendència contrària a aquella la que s’ha preocupat de demonitzar-lo? En qualsevol cas, pareix que sovint hom el diu amb la boca menuda, o intenta desdir-se’n quan quasi l’ha dit, com en el cas de Villalobos.

Here I go again

Tornem amb temassos al blog. Un dels hits més famosos de la banda de hard-rock Whitesnake. Dave Coverdale, amb el sabor recent del fracàs amorós, fa el cor fort i crida al vent que ací està ell per aguantar el que haja de vindre. La cançó és bastant comercial així que encara que no sigueu amants del gènere, segur que la coneixeu. Va eixir a la llum en 1982, i aquesta és una segona gravació d’un disc de 1987 que va pegat fort també durant els 90.

I don’t know where I’m going
But, I sure know where I’ve been
Hanging on the promises
In songs of yesterday
An I’ve made up my mind,
I ain’t wasting no more time
But, here I go again
Here I go again

No sé cap a on vaig
Però estic segur d’on vinc
Aferrant-me a les promeses
de cançons del passat
I ja m’hi he decidit
No pense perdre més el temps
Ací estic, altra vegada
Ací estic de nou

Though I keep searching for an answer,
I never seem to find what I’m looking for
Oh lord, I pray
You give me strength to carry on,
cos I know what it means
To walk along the lonely street of dreams

Per molt que busque una resposta
Pareix que mai haja de trobar el que estic buscant
Oh Senyor, et pregue
Que em dónes la força per a continuar
Perquè sé molt bé què és
Caminar pel solitari carrer dels somnis

An here I go again on my own
Goin down the only road Ive ever known,
Like a drifter I was born to walk alone
An I’ve made up my mind
I ain’t wasting no more time

Ací estic altra volta tot sol
Enfilant l’únic camí que he conegut
Com un rodamóns, vaig nàixer per caminar tot sol
I ja m’hi he decidit
No pense perdre més el temps

I’m just another heart in need of rescue,
Waiting on love’s sweet charity
And I’m gonna hold on
For the rest of my days,
cos I know what it means
To walk along the lonely street of dreams

Tan sols sóc un altre cor que necessita que el rescaten
Esperant la caritat dolça de l’amor
I resistiré
Durant la resta dels meus dies
Perquè sé molt bé que és
Caminar pel solitari carrer dels somnis

La paraula de la setmana: «desllavassat»

«Desllavassar» significa aclarir massa (un guisat o altre menjar) per excés d’aigua, o siga, aigualir. Així, un caldo desllavassat queda un tant fat, sense sabor, insuls, sense substància. Tot i que la paraula de hui és culinària, també la podem fer servir en contextos no estrictament gastronòmics, amb un significat aproximat en moltes ocasions al «soso» del castellà. I és que moltes coses poden ser insípides i mancar de gràcia. Així, desllavassat pot estar un brou de peix, però també pot ser desllavassat el discurs d’un polític poc compromés, o un partit de futbol on no hi ha gols ni emoció, o un concert, o un blog o fòrum de discussió on no es diu res interessant.

La paraula «desllavassar» és un derivat de ‘llavar’, tot i que és probable que el seu ús en valencià es dega al mot castellà deslavazar (també deslavar), que té el mateix significat que en la nostra llengua.

Sobre gestos

Abans de viatjar a Bulgària, vaig llegir en algun lloc que una de les coses que havia de tindre en compte de la cultura del país és que els búlgars gesticulen de manera diferent a nosaltres. Açò no tindria més importància si la cosa es limitara a un gest o moviment de mans anecdòtic local, però en aquest cas la rellevància no era minsa. I és que els búlgars, quan han de dir que sí amb el cap, fan el nostre ‘no’, o siga, amb la boca diuen que sí (Да, en búlgar, pronunciat da) però mouen el cap d’esquerra a dreta. I què fan quan han de dir no? Doncs diuen que no, evidentment, (Не, en búlgar, pronunciat ne) però mouen el cap de dalt a baix, per a nosaltres, com si digueren que sí. Un s’oblida d’açò fins que porta uns dies al país i llavors sorgeixen els malentesos. Els meus, afortunadament, no van ser desagradables. Descobrir com et diuen que yes i amb el cap pareix que et diguen que «d’això res», em va portar situacions bastant divertides.

Que sí o que no, en què quedem?

És curiós com el llenguatge no verbal canvia d’una cultura a una altra. Si heu conegut italians sabreu que són molt amics de fer extrems i escarafalls quan parlen. El que teniu davall en les fotos són alguns dels gestos italians per excel·lència. Del primer (dits juntets i sacseig de la mà amunt i avall) pel que he vist, l’usen quan alguna cosa els trau de polleguera, quan senten un xicotet desfici, probablement perquè volen que vages al gra amb el que estàs dient. Crec haver vist fer-lo mentre pronunciaven la frase «Questo non c’entra!» que vol dir «I això que té a veure amb el que estàvem parlant?». El solen fer amb un braç, tot i que de vegades el fan amb els dos, sacsant els braços sencers, però el significat d'aquest gest és diferent i no n’estic segur. Sembla que el sentiment és més fort.

«Ma che cazzo...»

Altre gest italià és aquest que teniu davall, quan posen el dors de la punta dels dits en el mentó, i els mouen cap a dins i cap a fora com si es grataren la barba. Vol dir que el que els dius no els importa ni els afecta, que avorreixes.

«Me ne frego»

Els britànics també tenen els seus gestos genuïns. Recorde que em sorprenguí quan vaig aprendre els matisos del V sign, és a dir, el gest de victòria amb la mà (dos dits estirats i la resta tancant el puny). Hem d’anar amb compte quan el fem i mostrar el palmell de la mà, no pas girar-la i ensenyar-ne el dors al nostre interlocutor, perquè a Anglaterra aquest és un gest ofensiu equivalent a fer botifarra amb el dit del mig; és a dir, com dir-li «Vés-te’n a pastar fang», però a més amb un to desafiant. Em van explicar que l’origen ofensiu d’aquest gest prové del desafiament que els soldats francesos van fer als arquers anglesos en la Guerra dels Cent Anys. Van assegurar que tallarien els dos dits de la mà amb què els anglesos guiaven les fletxes. Però finalment els gavatxos van perdre la partida i els seus enemics se’n mofaren ensenyant els seus dits sans i estalvis.

I els valencians? Tenim algun gest identitari?

El cipote de Archidona

Una parella deixa anar els seus impulsos amorosos entre les butaques del cinema del poble andalús d’Archidona. Arran d’aquest fet –que diuen que és real–, els literats Alfonso Canales i Camilo José Cela intercanvien unes cartes jocoses que, amb un llenguatge enginyós i un castellà finíssim, narren i comenten el succés. Aquest seria l’embrió de la pel·lícula part de la qual vos apegue al davall. Comprovareu que hi ha per a sucar-hi pa:

La paraula de la setmana: «albelló»

Albelló nou de trinca a Museros, l'Horta Nord

Ja fa un temps que des del Port de Sagunt un amic em recordà aquest mot que sentia dir a vegades a la seua iaia i que li provocava certa curiositat. Un albelló, doncs, és un conducte o canal que condueix l’aigua bruta de pluja o les aigües brutes d’una casa cap a una claveguera del carrer. En català també es diu clavegueró. Amb tot, «albelló» també s’usa sovint per referir-se a conductes d’aigües brutes que circulen pel carrer; esdevé així sinònim de «claveguera».

Un altre sinònim d’albelló és «desguàs», que sembla referir-se més aviat al forat del conducte, especialment en l’interior de la casa. Hi ha també un mot similar, «desaigüe», que no apareix en molts diccionaris... (¿Deu ser un calc del castellà que està substituint «albelló»? Vosaltres l’utilitzeu? Penseu que signifiquen el mateix?)

Com moltes altres paraules valencianes, la de hui prové de l'àrab al-balló, que vol dir ‘síquia subterrània’ o ‘claveguera’.

Sovint atorguem a les paraules una càrrega afectiva, a causa del context en què les hem apreses o de la persona que ens els ha ensenyades. En el cas del nostre amic del Port, el mot li recorda (i li’l recorda, de fet) [a] la seua iaia. Si he de parlar de mi, hi ha una expressió, «rata albellonera», que des de sempre li he sentit dir a mon pare per referir-se al nostre gosset (de manera afectuosa, per descomptat!). Ho fa, per cert, amb la pronúncia amb «r» –arbelló–. Del mot d’aquesta setmana hi ha més construccions lèxiques convencionals, com ara «ca d’albelló», que pressupose que s'usa més a Balears, i que significa 'gos de carrer', de raça baixa.

«Açò és Pulp o calamar?»

En la dura tasca de la traducció de guions de televisió i del doblatge sovint es plantegen situacions lingüístiques i culturals difícils de resoldre. De vegades s’opta per abandonar la fidelitat a l’original, i es realitza una traducció més o menys lliure que s’adapta als referents culturals del públic destinatari i de la llengua d’arribada. Heus-ne ací un bon exemple.

He llegit: «Ícar o la impotència», d’Artur Perucho

Tornem a regirar el calaix de la literatura valenciana del segle XX i ens n’anem a l’any 1930. Fa uns dies que vaig acabar de llegir la novel·la Ícar o la impotència, del periodista i polític valencià Artur Perucho. Conta la història d’un estudiant de València que emigra a París a realitzar els seus estudis. Arrere deixa Lutgarda, el seu amor de tota la vida amb qui semblava que havia d’estar per sempre, i que l’espera a València amb el cor dolgut. Durant els dies previs al començ de la vida acadèmica, Tristany, el protagonista, goja de la vida bohèmia de París, i es deixa dur per la llibertat sexual i la naturalitat de les relacions esporàdiques, que contrasta amb la realitat valenciana i espanyola del moment.

La seua rutina nocturna es guia per uns nivells de libido i d’alcohol desorbitats. Tristany, immadur i desorientat quant a l’objectiu de la seua estada a París, i sense full de ruta vital, es deixa eclipsar i fascinar per figures femenines que es creuen pel seu camí. Així, coneix la jove Marcelle, amb la qual compartirà nits de passió a l’habitació del seu hotel. Per ella i per altres dones, sentirà adés atracció i ara menyspreu. A Tristany li costa esbandir-se dels seus prejuïns moralistes: gojarà del sexe de Marcelle però la descartarà des del principi com a possible estimada en una relació estable.

En canvi, Margueritte, una dona casada de classe alta amb qui comparteix xarrades intel·lectuals i el plaer per la música, exercirà en ell una atracció in crescendo que Tristany tractarà de mitigar. La transformarà així en la seua ment en el paradigma de l’amor pur. Esdevindrà per tant inviolable, i la venerarà com a una santa.

Però després d’assabentar-se que Marcelle també tenia sentiments per ell, i que Margueritte necessita del plaer carnal com tots els humans, al pobre Tristany, atarantat, se li trenquen tots els esquemes. Llavors creu adonar-se de la joia que s’havia deixat a València. Pretén reconciliar-se amb ella i li escriu per prometre-li que tornarà. Com Ícar, creu que ja ha volat prou alt i sense traure trellat.

L’argument de la novel·la és bastant simple i tot el text té un cert aire de novel·leta rosa. En general, estèticament i literària no és una joia i el final és massa brusc, jo no sé si tal volta improvisat. Així i tot, m’ha resultat entretinguda i també útil per a iniciar-me en la narrativa valenciana en català d’aquesta època, que, pel que diuen els experts, és ben escassa.